“No veure un bou a tres passes”. El turisme com a probable fenomen d’alienació social

papers d’art
Tour-ismes. La derrota de la dissensió
Fundació Tàpies, Barcelona, 2004

Jordi Font Agulló

Afrontar críticament i analíticament el fenomen del turisme a principi del segle XXI, tal com es fa en la mostra Tour-ismes. La derrota de la dissensió, no resulta de cap de les maneres un assumpte senzill. A més, la controvèrsia s’accentua si es té en compte que el procediment escollit per escometre aquesta feina és el comissariat d’exposicions, dins de l’àmbit que se sol definir com a art contemporani.

Per tant, portar a terme una presentació gens benèvola de les causes i els efectes culturals i socioeconòmics que comporta el turisme des d’un marc institucional que està integrat en el circuit turístic cultural sempre comporta el risc de ser una presa fàcil per als gasetillers d’esguard cínic i a sou de l’ordre establert. Quantes vegades no hem hagut de suportar el comentari tronat que ve a dir, de forma simplista i malintencionada, que no és coherent dur a la pràctica una crítica institucional des de dins de les mateixes institucions? Veritablement, es tracta d’una obsessió paralitzant i ben absurda d’altra banda. És que les institucions en els països democràtics no haurien de ser de tots? És que no tenim dret a influir sobre elles i, si convé, a transformar-les?

En aquest cas, resulta obvi que els tres responsables del comissariat, Núria Enguita, Jorge Luis Marzo i Montse Romaní, saben perfectament el context en què treballen i, també, demostren que des del mateix centre institucional és possible elaborar visions radicals que contradiuen els convencionalismes més instal·lats. És a dir, que amb perspicàcia i rigor són capaços de plantejar, a partir de la mostració d’un seguit de treballs artístics i la generació d’un conjunt d’activitats, múltiples interrogants i contrapunts al camí que ha pres en les darreres dues dècades una part rellevant del sector terciari de les economies més desenvolupades. En efecte, la indústria turística a partir de la segona meitat del segle XX va anar adquirint un paper extraordinari –en alguns casos, com en l’Estat espanyol, va implicar una autèntica regeneració econòmica, acompanyada, no obstant, de seqüeles socioculturals de gran calat– arran del foment del model massificat de sol i platja en el sud d’Europa en un primer moment i, més endavant, arran de la seva sofisticació i diversificació quant als destins, formes de viatjar i activitats per realitzar. Un procés que no és aliè a l’aprofundiment de la mundialització capitalista després de 1989. Tot i que, com a matís prou important, no es pot ignorar que moltes àrees del planeta perden o obtenen el seu estatus turístic segons el grau de violència, pobresa o altres calamitats que les assolen. Resulta obvi que l’esperit “aventurer” occidental mitjà tanca els ulls enfront de les desventures que pateixen milions d’éssers humans, víctimes d’un ordre global que se sustenta en la desigualtat, malgrat que en alguna ocasió els viatges es condimenten amb unes petites dosis de perill i d’improvisació.

Els treballs que acull la Fundació Tàpies contenen, en bona mesura, una mirada conflictivitzada respecte al turisme i el seu corol·lari més nociu conegut com a turistització. A partir d’aquesta línia de partença, alguns d’aquests projectes permeten una aproximació ben ajustada als diferents “ismes” que acaben vertebrant el gran complex de la indústria de l’oci turistitzat en un pla mundial. Per exemple, resulten significatives les connexions que Daniel G. Ándujar (La Cultura del totxo, 2004) aconsegueix plasmar, amb un to sarcàstic i una certa comicitat, entre turisme de masses, urbanisme descontrolat i corrupció politicoeconòmica. En una línia semblant, però prenent un caire més global en relació amb el conjunt d’una comunitat, una altra obra que permet avaluar les transformacions accelerades implícites en la relació de capitalisme i turisme és Nerja, once, (2004). Aquest projecte de Rogelio López Cuenca permet copsar els canvis socioeconòmics i culturals experimentats pel poble costaner malagueny de Nerja. Una mutació veritablement radical que va provocar que, en menys del curs d’una generació, Nerja passés d’una economia endarrerida i fonamentada en el sector primari a una mena d’hiperterciarització. Altres, com és el cas d’Angelika Levi, amb un vídeo documental, reflecteixen amb una claredat enlluernadora l’evidència que els vincles entre capital i treball en el sector turístic estan travessats per l’explotació i la precarietat laborals. Tanmateix, tot i els mèrits d’aquestes obres, en el conjunt de la mostra allò que es fa palès de manera més diàfana és aquesta capacitat dels tour-ismes per modelar i generar nous imaginaris. És a dir, noves maneres d’entendre i veure el món que acaben esdevenint formes de naturalització de determinats comportaments humans. Cosa que va lligada a l’extensió en el teixit social d’actituds complaents envers l’ordre dominant. I, sens dubte, en aquest procés el turisme postmodern hi juga un paper preeminent mitjançant una recreació enganyosa del món que desterra l’existència del conflicte o, millor dit, que l’amaga darrere una representació culturalista, en què, idealísticament, tan sols caldria traspassar fronteres tot fomentant l’intercanvi i el coneixement cultural per arribar a la comprensió i la tolerància de l’altre. Més o menys, una recepta de felicitat tan vàcua com la que proposa el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona.

Aquest quadre d’interpretació deu ser segurament el més allunyat de les problemàtiques planetàries, però, en canvi, ha fet fortuna mitjançant l’expansió intencionada arreu d’un clixé tergiversat dels litigis reals que afecten el món. I en aquesta operació la mirada turistitzada –germana i còmplice també del pensament liberal políticament correcte–, que ha conquerit grans espais de l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, hi ha tingut un paper crucial en promoure allò que els comissaris de la mostra anomenen la derrota de la dissensió. Si busquéssim una analogia contemporània, arribaríem a la conclusió que la turistització és un autoengany –encara que per a alguns sectors és un enorme negoci i, en conseqüència, també hauríem de valorar el grau de consciència aquiescent que hi ha a l’entorn de l’enganyifa– que s’emparenta amb la creença en la utopia sécuritaire que tants seguidors té actualment després de l’11-S i la invasió nord-americana de l’Iraq. Ras i curt i expressant-ho de forma planera, significa tenir els carrers nets i decorats pertinentment, els miserables allunyats dels centres considerats turístics o políticament rellevants per al poder i uns bons cossos policíacs per tal de mantenir l’ordre del capital a fi que el visitant se senti còmode, això sobretot. L’artista Yto Barrada, a Grand Royal Tourisme: la maquette, (2003), en reproduir a escala la ciutat de Tànger, que va ser retocada escenogràficament a fi de rebre el rei Mohamed VI el 2001, ens introdueix deliberadament en aquest món de falsedat. On eren les bosses d’immigrants que esperen creuar l’estret de Gibraltar? I què se’n va fer del barraquisme que envolta Tànger?

Paral·lelament, a banda de la consolidació de processos d’emmascarament del present o del passat mitjançant el conreu del costumisme i el pintoresquisme, en el sistema de percepció i ordenació socials governat per la mentalitat turística hi flueixen indiscriminadament el desdeny, el cinisme i, fins i tot, la ceguesa involuntària quan l’alienació respecte a la realitat que ens circumda és tan elevada. En aquest sentit, per exemple, els turistes suecs que a finals dels anys seixanta prenien el sol a les platges de la Península ibèrica mostraven una preocupació gairebé nul·la en relació amb el règim dictatorial de Franco. Alguns ni se n’havien adonat de la seva pervivència com es palesa en el fragment de la pel·lícula Jag Är Nyfiken-Gul (I am Curious Yellow), 1967, del suec Vilgot Sjöman. Sens dubte, es tracta d’un interessant document presentat en aquesta exposició i que tindria el seu equivalent en qualsevol film que es proposés reflectir les opinions i actituds del turista postmodern actual. Amb certesa, unes entrevistes d’un caràcter similar fetes a l’aeroport de Barcelona a passatgers que tornessin d’una estada turística al Brasil, Indonèsia, Kènia o Tailàndia, contindrien unes respostes bastant semblants a les dels suecs i sueques de 1967.

En general, i atenent el conjunt de les obres presentades –tot i que en aquest escrit no comptem amb l’espai suficient per comentar-les en la seva totalitat– i activitats paral·leles realitzades (itineraris artístics alternatius per Barcelona de Joan Roca o les rutes de l’anarquisme a Barcelona del col·lectiu Turisme Tàctic, programació de cinema i vídeo, conferències i una publicació), considerem que hi ha, especialment, dos aspectes positius que no deuen passar per alt al visitant. En primer lloc, cal subratllar el fet que en aquesta aproximació al fenomen dels turismes no hi aflora, per part dels responsables curatorials, un sentiment de crítica romantitzant. És a dir, allò que implicaria copsar el turisme des d’una posició elitista i intel·lectualista a fi d’atribuir tots els seus mals a la massificació i la popularització. No resulta estranya en les nostres contrades la predominança d’un lament per èpoques perdudes en què suposadament el viatge era quelcom “autèntic”. Aquesta nostàlgia, per exemple, pels viatgers i exploradors victorians à la Richard Burton, paradoxalment, si s’ha convertit en una simulació caricaturesca i kitsch i, d’altra banda, també massificada. Al cap i a la fi, es tracta d’un trajecte impossible en un món que ja no és el mateix. La segona qüestió a destacar seria, indubtablement, el fet que el planteig crític a l’entorn dels turismes està íntimament vinculat a una dissecció de les pautes d’organització politicoeconòmica i comportaments socioculturals propis del capitalisme global contemporani. Aquest punt de vista atorga un gran valor a aquesta exposició que té, segons Núria Enguita, com un dels seus propòsits revelar els mecanismes que indueixen a aquest desig d’evasió i de conquesta de felicitat. Un anhel, per cert, ben divers. Per a alguns es tracta de passar-s’ho bé durant uns dies a la platja sota el sol i ballant i bevent frenèticament durant les nits càlides d’estiu. Per a altres, i aquest potser seria el model de les classes mitjanes tardocapitalistes culturalitzades, es tractaria d’experimentar, com afirmava Claude Lévi-Strauss en el seu assaig fonamental Tristos Tròpics, la il·lusió d’allò que ja no existeix i que encara hauria de ser, sigui viatjant a llocs exòtics i recòndits, sigui impregnant-se de valors i objectes culturals en les grans ciutats turistitzades. Per tant, els turismes actuals estan determinats per les formes econòmiques capitalistes, però, alhora, també actuen com a transmissors de pautes i valors culturals que influeixen en l’esdevenir del mateix sistema econòmic dominant. O millor dit encara, en els turismes hi ha dipositada la viva imatge de la tipologia de relacions que intercedeixen entre l’anomenat Primer món desenvolupat i la resta d’àrees del planeta. Sense oblidar que aquests nexes es reprodueixen dins del mateix món desenvolupat entre les diverses franges que el poblen condicionades per la desigualtat.

En definitiva, els turismes en general, lluny de trencar amb una percepció del món atapeïda d’estereotips, el que fan és intensificar i cosificar les diferències i, en darrera instància, contribuir a perpetuar l’increment de les desproporcions que caracteritzen els diversos nivells de vida. I en aquests darrers anys, el que és més pervers és que tot aquest procés té la cobertura legitimadora d’un cert “bon rotllo” amb la intenció de desconflictivitzar i camuflar la violència implícita en les injustícies que creixen de manera insostenible. Mentre alguns esperen les seves vacances per recrear artificiosament un viatge d’aventures a les fonts del Nil, altres, una gran majoria, es veuen desplaçats per conflictes bèl·lics eterns o passen a engruixir les enormes bosses de població flotant, sense ofici ni benefici, que atesten les megaciutats dels països en desenvolupament. Un desenvolupament que, de forma curiosa, mai no acaba de quallar. Tanmateix, el pitjor de tot plegat és que amb la turistització va inclosa l’expansió de la indiferència i de la mirada acrítica del món. En aquest sentit, el més preocupant és que ha prosperat en bona mesura una manera de fer com la d’aquella parella nord-americana de protoarqueòlegs que tan bé retrata John Sayles en la pel·lícula Men with guns (un film de 1997 que possiblement es podria haver inclòs en la suggeridora selecció fílmica de la mostra). La breu però significativa història és la següent: en un país centreamericà, amb molta probabilitat Guatemala, aquest matrimoni –prototipus de la middle class– es desplaça tranquil·lament per la jungla a la recerca d’empremtes monumentals mil·lenàries d’un poble precolombí que conreava una elevada devoció pel sacrifici humà. Mentrestant, de manera simultània, el bosc està a vessar de gent desplaçada per la violència i la pobresa i de petits escamots guerrillers que s’oculten de la persecució d’un exèrcit que ha reprimit durament una franja considerable de la població indígena. En fi, un cúmul de circumstàncies, en què el més desconcertant és el fet que per als turistes estadounidencs tota aquesta munió de persones a la intempèrie roman invisible, completament inexistent, tan capficats com estan en un passat encartonat i, per tant, estandarditzat i mistificat. És a dir, no veuen (o no volen veure) un bou a tres passes. Amb aquesta conducta exemplifiquen a la perfecció l’esperit del viatger turistitzat actual: desinterès per les possibles incomoditats de l’entorn immediat i l’adopció d’una òptica conservadora que s’aplica a la idealització tant d’èpoques pretèrites com de determinats paratges geogràfics.
A Tour-ismes es respira, certament, un aire de derrota, d’aquell defalliment que ens envaeix durant les tardes d’agost, però, afortunadament, això no vol dir de claudicació, atès que des de la descripció i presentació de la desfeta s’aventura el ressorgiment de perfils d’una renovació crítica. En efecte, les obres presentades i la direcció curatorial creen un escenari en què conflueixen esbossos sobre l’apatia, el tedi, l’aberració urbanística o la recreació kitsch del “petit triomfador” tardocapitalista –vegeu en aquest sentit el treball del col·lectiu italià Multiplicity sobre els gustos arquitectònics de l’immigrant marroquí que es construeix una segona residència en el seu país d’origen. No obstant això, sota d’aquest vel de desesperança, el visitant hi pot advertir el floriment d’una crítica viva, aturistitzada per dir-ho en els termes dels comissaris, que identifica amb encert l’origen i les conseqüències dels despropòsits de l’economia i els imaginaris turístics, que no són altra cosa que una part de la plasmació de la radicalitat neoliberal dominant.

Related Images: