Avui 3-06-2004
PILAR PARCERISAS
Art en una altra dimensió: Olot ha creat l’Espai ZERO1 d’art contemporani, annex al Museu Comarcal de la Garrotxa, una mena d’observatori sobre les noves pràctiques de l’art, sovint en dissensió amb l’art entès com a disciplina específica, creadora d’objectes artístics, una iniciativa pública que compta amb molt pocs paral·lels al territori si descomptem l’impuls que dóna la Fundació Espais de Girona a projectes d’aquest tipus. Per això, el cicle Dimensions variables, que han engegat enguany David Santaeulària i Valentín Roma, ha acollit dues propostes especials en aquesta direcció: Individual-Citizen Republic ProjectTM: El Sistema, de Daniel García Andújar, i el projecte Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo?, de Pedro G. Romero, que s’acaba de cloure.
Estètica i antropologia: El projecte de Pedro G. Romero (Aracena, 1964) constitueix una extensió més del seu Arxiu F.X. sobre la fi de l’art, que aplega més d’un miler d’imatges sobre iconoclàstia política a Espanya -esglésies destruïdes, imatgeria cremada, etcètera- i un tesaurus de noms relatius a la història de l’art modern que s’hi associen per analogia, els quals s’acompanyen de la descripció dels fets que s’hi reprodueixen i també de cites literàries o artístiques que s’hi poden relacionar. Sembla com si la intenció final fos la de qüestionar-se el lligam o la ja definitiva desvinculació entre l’art com a fet sagrat i antropològic vinculat a la religió i al ritual, i l’art com a fet autònom derivat del racionalisme modern i foragitat del domini del que és diví. Com diu Gottfried Benn: “Aquesta espècie, la nostra, va fer déus i art, després només art”. Pedro G. Romero substitueix el Mnemosyne, d’Aby Warburg, pels seus Arxius F.X., en un nou acostament des de l’estètica a l’antropologia per crear una nova lectura de la història de l’art, però des del nihilisme destructor com a fenomen ritual antropològic. El resultat és una màquina delirant que actua de mirall retrovisor de la modernitat des d’una cartografia processual postmoderna.
Olot, terra de sants: No podia quallar en un lloc millor el projecte de Pedro G. que a Olot, terra de fabricació d’imatgeria religiosa, coneguda arreu del món. Romero ha escollit trenta imatges d’iconoclàstia esdevingudes a la comarca de la Garrotxa, fotografies encapçalades amb un nom i/o categoria de l’art modern, les quals es guarden i consulten en un mobiliari semblant al que gaudien les obres d’art que, arribades de Barcelona, es preservaren en esglésies olotines durant la Guerra Civil. El display expositiu s’acompanya d’un conjunt de llibres de les primeres dècades de segle de l’Arxiu Casulà i de diversos objectes creats als tallers de sants d’Olot durant el període de les col·lectivitzacions, així com d’uns Fulls de Lliure Circulació relatius a aquestes imatges, entre les quals hi ha la marquesa de Pompadour, la figura d’un esclau negre, la Tosca, Madame du Barry i un tòrax articulat per estudiar ciències naturals. Un espai buit ens indica la reserva per a un petit bust de Karl Marx, el motlle del qual, finalment, no s’ha trobat, encara que consta que es va fabricar. Paral·lelament, l’Art Cristià d’Olot ha realitzat a partir d’una fotografia la reconstrucció de la Verge Dolorosa de la Hiniesta, d’Alonso Cano, després de ser cremada durant la Guerra Civil a l’església de San Román de Sevilla i que s’ha fet comercialitzable.
Sagrat i art d’avantguarda: Diu Heidegger que “ser modern és propi del món que s’ha convertit en imatge”, i Pedro G. Romero intenta interpretar com aquestes claus sagrades de l’art, encara relii ritual, es llegeixen des de l’avantguarda com a iconoclastes; quelcom així és el que deixa entreveure el seu nou llibre: Sacer. Fugas sobre lo sagrado y la vanguardia en Sevilla, que acaba de publicar la Universidad Internacional de Andalucía, un recull d’aquesta mirada iconoclasta en què cal destacar la selecció de textos de Picabia i les lletres d’algunes saetes populars flamenques de Fernando Villalón, un mostrari de l’altra especialitat de Romero: el flamenc.
Leave a Reply