Palau Barcelona

• Daniel G. Andújar
• 19/09/2025 Diari ARA

Una cosa deixa clara Fabular paisatges: Barcelona necessita ara un centre d’art viu. És una reclamació sostinguda d’artistes, curadors, professionals de la cultura i els seus públics des de fa tres dècades: un espai estable, públic i àgil per crear i exhibir el present. No parlem d’una icona més de l’aparador turístic, sinó d’una infraestructura que situï la producció i l’accés a la producció artística al centre. En tot aquest temps, malgrat l’alerta primerenca de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), la ciutat ha encadenat intents truncats: la breu etapa del Santa Mònica com a centre de programació a l’estil Kunsthalle, l’intent al Canòdrom, biennals i fires que s’esvaeixen. El balanç és nítid: precarietat estructural, programes discontinus i temporades brillants seguides de llargs silencis.

L’etiqueta importa poc. Es digui o no Kunsthalle, la ciutat necessita un centre de programació intensiva sense col·lecció permanent, amb gestió lleugera i cooperativa, capaç de vertebrar l’ecosistema entre artistes, les fàbriques de creació (Hangar, Fabra i Coats, La Escocesa…), els espais alternatius i els públics. Un lloc on la producció sigui visible, on l’exhibició succeeixi com a diàleg i on la mediació i l’educació formin part integral del procés, no un afegit. En definitiva, un pont real entre creació, investigació, assaig i presentació pública.

La urgència no és estètica, és econòmica i estructural. Quan hi ha institucions que amb prou feines poden destinar el 10% del pressupost a exposicions i activitats, aflora el desequilibri entre continent i contingut. Si aspirem a resultats diferents, és vital reordenar prioritats: menys despesa fixa en infraestructura; més recursos per a residències, produccions, honoraris dignes, mediació i assistència tècnica. Menys aparador, més sentit. Un centre amb aquestes característiques pot operar amb pressupostos sostenibles i multiplicar l’impacte cultural i social per euro invertit, millorant a més les condicions laborals dels que sostenen la vida artística de la ciutat.

Quan hi ha institucions que amb prou feines poden destinar el 10% del pressupost a exposicions i activitats, aflora el desequilibri entre continent i contingut

En aquest context, el Palau Victòria Eugènia apareix com a evidència material i oportunitat històrica. Participo, juntament amb altres col·legues, a Fabular paisatges, episodi en curs de Museu Habitat, i puc afirmar que l’activació de l’espai demostra, a la pràctica, que amb una inversió sostenible pot operar com el centre de creació contemporània que Barcelona necessita. Que aquesta renovació institucional s’articuli precisament en un edifici nascut per a una exposició colonial-industrial en subratlla la potència simbòlica: el Palau, habitat de manera crítica, creativa i col·lectiva, revela la seva funció a la ciutat.

L’exposició, com no podia ser altrament, ha estat molt debatuda. Ja es tractava d’això, de generar debat i que es discuteixi el sentit de les nostres institucions artístiques. Però, més enllà de l’immobilisme còmode dels que creuen que tot està bé, que Catalunya té grans institucions que només necessiten més recursos, i ja està, em sorprèn que algú hagi sostingut que el Palau és, i cito, “un edifici molt lleig”. El Palau –inicialment anomenat de l’Art Modern– aplega condicions singulars: una nau monumental i versàtil (al voltant de 14.000 m² útils), gran alçada, llum zenital i configuració espacial flexible que admet instal·lacions, performance, audiovisual, arxiu viu i treball en procés. L’essencial és que ja existeix i es pot activar amb rapidesa, sense grans obres ni sobrecostos i de manera sostenible, per convertir-se en un centre d’art viu d’escala metropolitana.

Les grans capitals culturals s’enforteixen amb la tensió entre la memòria patrimonial i la producció crítica

Perquè funcioni, la forma importa tant com el contingut. Proposo una governança tripartida i inclusiva –administracions, comunitat artística i societat civil– amb presència real de col·lectius històricament exclosos (migrants, racialitzats, LGTBIQ+, persones amb diversitat funcional). Una direcció curatorial triada per concurs internacional i obligada a retre comptes; línies programàtiques definides amb participació efectiva de context; i un edifici entès com a espai-procés: producció visible, exhibició dialògica, mediació constant. En accessibilitat: mediació multilingüe, alfabetització visual a barris i franges de gratuïtat. En avaluació: indicadors que mesurin diversitat de públics, projectes produïts, satisfacció d’artistes i públic, retorn social, no només comptatge de visitants.

Aquesta proposta no competeix amb el MNAC ni li resta funcions: el complementa. Les grans capitals culturals s’enforteixen amb la tensió entre la memòria patrimonial i la producció crítica. A Barcelona, Montjuïc es pot consolidar com a districte cultural on el museu de col·lecció convisqui amb un centre d’art viu. Aquesta coexistència no necessita recolzar-se en l’explotació turística: promou relats complexos, públics diversos i economies de proximitat. El diàleg que avui obre Fabular paisatges mostra com rellegir el passat activa noves formes de produir futur.

També és el moment –precisament ara, amb polèmiques i debat obert– que els artistes alcem la veu i fixem posició en la conversa pública. Per defensar reivindicacions històriques: pressupostos orientats a activitat i honoraris dignes; espais de producció i presentació en condicions; i una governança participativa i transparent. La discussió sobre models culturals no és soroll: és una qüestió de drets culturals i de projecte de ciutat.

La comunitat artística de Barcelona fa anys que reclama espai. Avui hi ha un edifici idoni, un context propici i una voluntat acumulada. Necessitem una decisió política que saldi aquest deute amb els artistes i amb la ciutadania. El Palau està llest. Menys icona, més procés; menys espectacle, més teixit.

Related Images: