Salvados de la entropía. La Fundación Helga de Alvear se adentra en la reconstrucción del medio natural
Ángela Molina 2 ENE 2018 El País Hay señales de alerta y señales de arte, y todas coinciden en una exposición que nunca podrá tener lugar fijo porque, de hecho, está en todos esos espacios naturales, dilatada en los más extremos momentos de extenuación y en sus compañeros víctimas, criaturas con caras de animales que desbordan mar, cielo y tierra para defenderse de los últimos hombres en el mundo. La poética visual de Todas las palabras para decir roca garantiza a esos seres su individualidad y goce hasta el mismo filo de la trampa, donde esperan, disimulados, pirómanos y poceros. La colectiva que se exhibe en la Fundación Helga de Alvear sólo ha podido ser ideada por un autor orgulloso de sus fuentes. Julián Rodríguez, galerista, escritor y editor nacido en la Extremadura de huertos y campos, sostiene que una de las mayores preocupaciones contemporáneas, la preservación y construcción del medio natural, tiene su ángel salvador en el campo gravitacional del arte. Es de suponer que asistiremos a una nueva era de exposiciones de alto voltaje ecológico, y esta es una de ellas, atrevida, abiertamente didáctica, fecunda aunque vulnerable, como si cada imagen, cada forma orgánica hubiera sido liberada de las garras de la entropía.
Efectes explosius
ÁNGELA MOLINA QUADERN EL PAÍS, dijous 4 de març de 2010 És possible que el poder —en la seva dimensió políticament opressiva— ho impregni tot. Però en el seu vessant estètic, es comporta com el mitjà de llibertat i expansió plaent. Ara bé, si el poder polític també fos estètic, l’individu (autoalienat) buscaria simplement la destrucció. El fascisme. Viure bé, diria Foucault, és transfigurar-se un mateix en una obra d’art a través d’un procés intens d’autodisciplina. “Per a Baudelaire —segueix Foucault— l’home modern no és el qui es dirigeix al descobriment de si mateix, perquè aquesta modernitat no “allibera l’home en el seu propi ser”, més aviat l’obliga a afrontar la tasca d’inventarse a si mateix”. Rere d’aquest treball estètic hi ha la idea de comunitat, tal com Maurice Blanchot va plantejar les relacions entre societat i art a La Comunitat Inconfessable, des de fa unes setmanes leitmotiv d’una exposició presentada al juny del 2009 al pavelló català de la Biennal de Venècia i que ara torna millorada a Catalunya, instal·lada en diversos indrets de l’entorn cultural gironí. La Comunitat Inconfessable pretén detectar una promesa d’emancipació ciutadana en la rotunda i obscena societat capitalista, gens ridículament crèdul a l’hora d’imaginar una utopia. Amb aquesta intenció, l’espectador ha d’emprendre la visita per l’exposició expandida per quatre espais que fan referència, en diversos sentits, a aquella condició futura idealitzada. S’ha de felicitar els artistes i al comissari per la decisió de crear una configuració museogràfica diferent, i per haver habilitat una comunitat discursiva que encara és capaç d’aportar alguna cosa del que l’obra d’art pot dur al terreny pràctic de la societat civil. Els conceptes d’autoria i públic es plantegen aquí de manera diferent a les pràctiques més convencionals, ja que aquí la producció i la transmissió de coneixement estan activades per una audiència que ja no és entesa com una massa irreflexiva de visitants, sinó per individus o públics contraris als discursos apocalíptics: una societat futura desitjable és dins del sistema actual, però només és possible atènyer-la a partir d’una reconstrucció imaginativa dels valors ideals en esferes socials emancipades i desconnectades de les forces socials que manté el poder. A La Comunitat Inconfessable, l’esfera pertany a l’art i als nous models de productivitat cultural. Technologies To The People (TTTP), de Daniel G. Andújar, ocupa el Dadespai del Centre Bòlit i s’articula entorn de quatre focus: Postcapital Archive (1989-2001), una Torre del Coneixement inhabilitada, dos grans panells que reprodueixen respectivament els logos dels emporis globals i els noms de les organitzacions d’esquerres de tot el món, i la instal·lació Timeline, desplegada com un horitzó d’imatges creat arran de contrastos i antagonismes d’esdeveniments polítics del període postcapitalista.
Delirios del poscapital
Una exposición en Barcelona desarrolla las ideas de la sociedad poscapitalista a través de instalaciones, documentos y una página web. ÁNGELA MOLINA BABELIA - 01-07-2006 Escondida en algún rincón del Palau de la Virreina ronda una exposición ideal, abortada en su sueño, más intensa y compleja, sin la ansiedad paralizante del palimpsesto global y la cosmética virtual. En Postcapital hay una anulación del deseo, un miedo a la imaginación; la demostración del cansancio político presente y la desmoralización de la colectividad pospolítica en el futuro, en un mundo colonizado y anulado por el consumo. Esta, por así llamar, exposición, convierte en aseveración categórica el ya célebre reproche de Frederic Jameson (Las semillas del tiempo) a los intelectualizados jinetes del "final de la historia", a saber, que "hoy en día nos resulta más fácil imaginar el total deterioro de la tierra y de la naturaleza que el derrumbe del capitalismo; puede que esto se deba a alguna debilidad de nuestra imaginación".