Riva Vakfı "Postkapital Arşiv 1989-2001" Daniel García Andújar, 21 Nisan 2010 Proje, eşit ölçekte, bir multimedya instalasyonu, sahne sunumu, açık veri tabanı ve atölye çalışması olarak tasarlanmıştır ve sanatçının geçtiğimiz 10 yıl içerisinde İnternet’ten derlediği 250.000’in üzerinde belgeden (metinler, işitsel dosyalar, videolar vs.) oluşmaktadır. Postkapital, geride bıraktığımız 20 yıllık zaman diliminde, dünya genelinde sosyal, siyasi, ekonomik ve kültürel ölçekte yaşanan sert değişimi ve bu sürecin 1989’da Berlin Duvarı’nın yıkılması ve 2001 yılındaki 11 Eylül saldırıları ile simgeleşen enstantanelerini eksen almaktadır. Andujar, Duvar’ın yıkılmasının ardından yaşanan gelişmeleri post-komünizm değil, post-kapitalizm unsurları olarak değerlendirmektedir. Bu noktada beliren soru ise kapitalist toplumların bir zamanki eşdeğerlerinin yokluğunda ne ölçüde değiştiği ve 1989 ile 2001 olaylarını takip eden küresel siyaset ortamında başka hangi yeni duvarların örüldüğüdür. Kapitalizmin zafer iddiaları ile Batı demokrasileri-eski Yugoslavya’daki çatışmaların, Irak’taki savaşın ya da daha yakın tarihte ABD’de finansal piyasalarda yaşanan dalgalanmaların gösterdiği üzere, barışı, güveni ve istikrarı sağlayamamıştır. “Postkapital”, 21. yüzyılın karmaşık ve çelişkili olgularını, temsili yapı çerçevesinde ele almayı amaçlayan bir çalışmadır; prelüdü Andujar tarafından 1989 ve 2001 olayları arasındaki zaman dilimi olarak gösterilen bir dönemin değerlendirilmesidir.

ÁNGELA MOLINA QUADERN EL PAÍS, dijous 4 de març de 2010 És possible que el poder —en la seva dimensió políticament opressiva— ho impregni tot. Però en el seu vessant estètic, es comporta com el mitjà de llibertat i expansió plaent. Ara bé, si el poder polític també fos estètic, l’individu (autoalienat) buscaria simplement la destrucció. El fascisme. Viure bé, diria Foucault, és transfigurar-se un mateix en una obra d’art a través d’un procés intens d’autodisciplina. “Per a Baudelaire —segueix Foucault— l’home modern no és el qui es dirigeix al descobriment de si mateix, perquè aquesta modernitat no “allibera l’home en el seu propi ser”, més aviat l’obliga a afrontar la tasca d’inventarse a si mateix”. Rere d’aquest treball estètic hi ha la idea de comunitat, tal com Maurice Blanchot va plantejar les relacions entre societat i art a La Comunitat Inconfessable, des de fa unes setmanes leitmotiv d’una exposició presentada al juny del 2009 al pavelló català de la Biennal de Venècia i que ara torna millorada a Catalunya, instal·lada en diversos indrets de l’entorn cultural gironí. La Comunitat Inconfessable pretén detectar una promesa d’emancipació ciutadana en la rotunda i obscena societat capitalista, gens ridículament crèdul a l’hora d’imaginar una utopia. Amb aquesta intenció, l’espectador ha d’emprendre la visita per l’exposició expandida per quatre espais que fan referència, en diversos sentits, a aquella condició futura idealitzada. S’ha de felicitar els artistes i al comissari per la decisió de crear una configuració museogràfica diferent, i per haver habilitat una comunitat discursiva que encara és capaç d’aportar alguna cosa del que l’obra d’art pot dur al terreny pràctic de la societat civil. Els conceptes d’autoria i públic es plantegen aquí de manera diferent a les pràctiques més convencionals, ja que aquí la producció i la transmissió de coneixement estan activades per una audiència que ja no és entesa com una massa irreflexiva de visitants, sinó per individus o públics contraris als discursos apocalíptics: una societat futura desitjable és dins del sistema actual, però només és possible atènyer-la a partir d’una reconstrucció imaginativa dels valors ideals en esferes socials emancipades i desconnectades de les forces socials que manté el poder. A La Comunitat Inconfessable, l’esfera pertany a l’art i als nous models de productivitat cultural. Technologies To The People (TTTP), de Daniel G. Andújar, ocupa el Dadespai del Centre Bòlit i s’articula entorn de quatre focus: Postcapital Archive (1989-2001), una Torre del Coneixement inhabilitada, dos grans panells que reprodueixen respectivament els logos dels emporis globals i els noms de les organitzacions d’esquerres de tot el món, i la instal·lació Timeline, desplegada com un horitzó d’imatges creat arran de contrastos i antagonismes d’esdeveniments polítics del període postcapitalista.

a